Instal·lacions noves. Tramitació de la documentació tècnica per a la posada en servei de la instal·lació

En primer lloc, cal determinar si la documentació que s’ha d’elaborar ha de tenir el format de projecte o bé si n’hi ha prou amb una MTD. Vegem cada cas:

En principi, aquest és el cas de la majoria d’instal·lacions senzilles i sense riscos especials per tenir en compte. Aleshores l’MTD ens serveix per proporcionar les dades i característiques principals de disseny de les instal·lacions que permetin constatar el compliment de la reglamentació de seguretat vigent en els aspectes essencials i bàsics.

Si us correspon redactar una MTD, aquesta ha d’incloure la informació següent:

• Impresos de característiques (model ELEC-1, vegeu figura)
• Memòria tècnica i càlculs justificatius
• Esquema unifilar
• Croquis de l’emplaçament i del traçat de la instal·lació
• Certificat d’instal·lació emès per una empresa instal·ladora autoritzada
• Fotocòpia del DNI o NIF del titular
• Fotocòpia justificativa del registre de la instal·lació existent, quan es tracti d’ampliació i/o modificació.
• Addicionalment, i només en cas que calgui incloure algun aparell amb alguna reglamentació específica, cal afegir-hi el model ELEC-5 (vegeu figura).

Cal redactar un projecte en els tipus d’instal·lacions següents:

• Grup A) Les corresponents a indústries, en general, i una P > 20 Kw.
• Grup B) Les corresponents a locals humits, amb pols o amb risc de corrosió, bombes d’extracció o elevació d’aigua, ja siguin industrials o no, i una P > 10 Kw.
• Grup C) Les corresponents a locals mullats, generadors i convertidors, conductors aïllats per a cablejat, amb exclusió dels habitatges, i una P > 50 Kw.
• Grup D) Les de caràcter temporal per alimentació de maquinària d’obres de construcció o les de caràcter temporal en locals i emplaçament oberts, i una P > 50 Kw.
• Grup E) Les d’edificis destinats principalment a habitatges, locals comercials i oficines que no tinguin la consideració de locals de concurrència pública, en edificació vertical o horitzontal i una P > 100 Kw per caixa general de protecció.
• Grup F) Les corresponents a habitatges unifamiliars i una P > 50 Kw.
• Grup G) Les de garatges que requereixin ventilació forçada, qualsevol que sigui la seva ocupació.
• Grup H) Les de garatges amb ventilació natural, amb més de cinc places d’estacionament.
• Grup I) Les corresponents a locals de concurrència pública, sense límit de potència.
• Grup J) Les Línies de BT amb suports comuns amb les d’AT, màquines d’elevació i transport, les que utilitzin tensions especials, les destinades a rètols lluminosos tret que es considerin instal·lacions de BT, segons el que estableix la ITC-BT-44, tanques elèctriques i xarxes aèries o subterrànies de distribució, sense límit de potència.
• Grup K) Les instal·lacions d’enllumenat exterior i una P > 5 Kw.
• Grup L) Les corresponents a locals amb risc d’incendi o explosió, exceptuant els garatges, sense límit de potència.
• Grup M) Les de quiròfans i sales d’intervenció, sense límit de potència.
• Grup N) Les corresponents a piscines o fonts i una P > 5 Kw.
• Grup O) Totes aquelles que, encara que no constin en cap dels grups anteriors, determini el Departament de Treball i Indústria, segons correspongui.

En tots els grups anteriors P significa potència prevista en la instal·lació, d’acord amb el que s’estipula en la ITC-BT-10. És la potència màxima admissible de la instal·lació.

Aleshores la informació que s’ha d’incloure serà la següent:

• Impresos de característiques (model ELEC-1).
• Projecte visat pel col·legi professional que correspongui.
• Certificat de direcció i acabament d’obra visat pel col·legi professional corresponent.
• Certificat d’inspecció de la instal·lació, amb qualificació favorable, emès per un organisme de control autoritzat, quan procedeixi (article 7).
• Certificat d’instal·lació emès per una empresa instal·ladora autoritzada.
• Fotocòpia del DNI o NIF del titular.
• Fotocòpia justificativa del registre de la instal·lació existent, quan es tracti d’ampliació i/o modificació.
• Contracte de manteniment quan s’escaigui.

Cal tenir en compte que la redacció d’un projecte s’ha d’encarregar a un professional titulat.

En l’apartat anterior es feia referència a la potència prevista de la instal·lació, i en funció d’aquest paràmetre es determinava el tipus de documentació que cal elaborar. Però, per quin procediment es calcula i per a què serveix? Vegem-ho breument a continuació:

En primer lloc, reprenem la consideració inicial segons la qual, quan dissenyem i posem en marxa una instal·lació elèctrica, donem per suposat que la podrem connectar a la xarxa i demanar tanta potència com necessitem. Això requereix que nosaltres, com a projectistes, valorem, ja d’entrada, la potència aproximada que consumirà la nostra instal·lació i ho comuniquem a la companyia subministradora mitjançant la tramitació corresponent. Aquesta dada li servirà per dimensionar l’escomesa des de la xarxa fins a l’immoble on es troba la nostra instal·lació. També ens serà necessària a nosaltres per dimensionar la nostra part de la instal·lació.

El procediment per preveure-la el millor possible ens el determina, de manera reglamentària, la ITC-BT-10 de l’REBT. En general, es tracta de calcular les dimensions de les superfícies cobertes pel projecte que s’ha d’electrificar i determinar l’aprofitament de cada part. Cada tipus d’aprofitament o activitat té assignada una potència per instal·lar per unitat de superfície. D’aquesta manera, i sense haver entrat en absolut en cap consideració de disseny, tindrem una estimació de la potència que s’ha d’instal·lar. Finalment, mitjançant la utilització dels coeficients de simultaneïtat necessaris, cal determinar la que serà la potència màxima que demanarem a la xarxa, o potència prevista.

Per procedir a la connexió a la xarxa de la nostra instal·lació, calen un conjunt de mitjans, que es componen de cables, mesures de protecció i comptadors, als quals ens referim conjuntament com a “instal·lació d’enllaç”. És a dir, uns recursos que ens proporcionen l’enllaç entre la nostra instal·lació privada i la xarxa pública o de companyia.

Si la nostra instal·lació forma part d’un immoble on hi ha altres habitatges o locals, aquest tema ja el resoldrà el promotor de l’edifici en el seu moment. Això comporta que ja aquesta instal·lació d’enllaç ja estigui feta, la qual cosa ens presenta la connexió a la xarxa a través d’uns cables que anomenem DI (derivació individual). I és a partir d’aquest punt on ja podem connectar-hi la nostra instal·lació, de manera que en aquest cas no cal redactar cap mena d’informe que s’ocupi de l’aspecte de connexió a la xarxa.

En cas que això no sigui aixi, és perquè ens estem referint a un habitatge o local aïllat, al qual cal, primerament, fer arribar la xarxa pública mitjançant la corresponent instal·lació d’enllaç. Per decidir com ha de ser aquesta instal·lació prèviament cal elaborar un informe o petit projecte de la instal·lació, tasca que és a càrrec d’ un inspector de la companyia subministradora.

D’entrada, cal sol·licitar-ho i proporcionar una dada molt important, la potència que volem contractar. A continuació, en fer l’informe, s’ha de fer servir una plantilla com la que adjuntem.

Totes les instal·lacions de l’àmbit d’aplicació de l’REBT les han de fer instal·ladors autoritzats en BT. En el cas de les que requereixen projecte, han de ser, a més, dirigides per un professional titulat.

Si durant l’execució l’instal·lador considera que el projecte o MTD no s’ajusta al que estableix l’REBT, ho ha de comunicar per escrit al propietari i a l’autor del projecte. En cas que no hi hagi acord entre les parts cal sotmetre la qüestió a l’òrgan competent de la CA, perquè ho aclareix en el termini de temps més curt possible.

Pel que fa a la certificació d’obra, també ha d’anar signada per un professional titulat, que serà directament responsable que s’adapti a la normativa. Aquest certificat i també el projecte els ha de segellar el col·legi professional corresponent.

Finalitzades les obres i realitzades les verificacions i la inspecció inicial, l’instal·lador autoritzat ha d’emetre un certificat d’instal·lació, segons el model establert per l’Administració, que ha d’incloure almenys el següent:

• Dades referents a les característiques principals de la instal·lació.
• Potència prevista de la instal·lació.
• Si escau, referència del certificat de l’organisme de control que hagi realitzat, amb qualificació de resultat favorable, la inspecció inicial.
• Identificació de l’instal·lador autoritzat responsable de la instal·lació.
• Declaració expressa que la instal·lació ha estat executada d’acord amb les prescripcions de l’REBT i, si escau, d’acord amb les especificacions particulars aprovades per la companyia elèctrica, així com, segons correspongui, d’acord amb el projecte o l’MTD.

En qualsevol moment la instal·lació pot ser objecte d’una inspecció sobre les condicions de seguretat, directament per part del Departament de Treball o bé d’alguna de les seves entitats concessionàries.

Abans de la posada en servei, qualsevol instal·lació elèctrica de BT haurà de ser verificada per la pròpia empresa instal·ladora que la realitza, seguint la metodologia de la norma UNE 20460-6-61, que s’ exposa a l’ apartat 1.5.1. segons figura a l’ Annex 4 del REBT.

A continuació es resumeixen els diferents tipus de verificacions que han d’efectuar els instal·ladors autoritzats.

La verificació de les instal·lacions elèctriques prèvia a la seva posada en servei comprèn dues fases: una primera fase que no requereix efectuar mesures i que es denomina verificació per examen i una segona fase que requereix la utilització d’ equips de mesura per als assajos.

L’abast d’aquesta verificació es detalla a la ITC-BT-19 i a la norma UNE 20460 part 6-61 i comprèn tant la verificació per examen com la verificació mitjançant mesures elèctriques. Addicionalment la ITC-BT-18 estableix les verificacions per a realitzar en les posades a terra.

Ha de precedir als assajos i mesures, i normalment s’ha d’ efectuar per al conjunt de la instal·lació estant aquesta sense tensió.

Està destinada a comprovar:

• Si el material elèctric instal·lat permanentment és conforme amb les prescripcions establertes en el projecte o memòria tècnica de disseny.
• Si el material ha estat escollit i instal-lat correctament con­ forme a les prescripcions del Reglament i del fabricant del material.
• Que el material no presenta cap dany visible que pugui afec­tar la seguretat.

En concret els aspectes qualitatius que aquest tipus de verifi­cació ha de tenir en compte són els següents:

• L’existència de mesures de protecció contra els xocs elèc­trics per contacte de parts sota tensió o contactes directes, com per exemple: l’aïllament de les parts actives, l’ocupació d’embolcalls, barreres, obstacles o allunyament de les parts en tensió.
• L’existència de mesures de protecció contra xocs elèctrics derivats de la fallada d’aïllament de les parts actives de la instal·lació, és a dir, contactes indirectes. Aquestes mesures poden ser l’ús de dispositius d’estil automàtic de l’alimentació com ara interruptors de màxima corrent, fusibles o diferenci­als, la utilització d’equips i materials de classe li, disposició de parets i sostres aïllants o alternativament de connexions equipotencials en locals que no utilitzin conductor de protec­ció, etc.
• L’existència i calibratge dels dispositius de protecció i senya­lització.
• La presència de barreres tallafocs i altres disposicions que impedeixin la propagació del foc, així com proteccions contra efectes tèrmics.
• La utilització de materials i mesures de protecció apropiades a les influències externes.
• L’existència i disponibilitat d’esquemes, advertències i informacions similars.
• La identificació de circuits, fusibles, interruptors, borns, etc.
• La correcta execució de les connexions dels conductors.
• L’accessibilitat per a comoditat de funcionament i manteni­ment.

Les verificacions descrites a la ITC-BT-19 i ITC-BT-18 són les següents:

Aquest mesurament s’efectua mitjançant un òhmmetre que aplica una intensitat continua de l’ordre de 200 mA amb canvi de polaritat, i equipat amb una font de tensió contínua capaç de generar de 4 a 24 volts de tensió contínua en buit.

Els circuits provats han d’estar lliures de tensió. Si la mesura s’efectua a dos fils és necessari descomptar la resistència deis cables de connexió del valor de resistència mesurat.

A la figura s’il·lustra la mesura del valor de la resistència òhmica del conductor de protecció que uneix dues bases d’endoll, mitjançant un comprovador de baixa tensió multifunció, vàlid per a altres tipus de comprovacions, no obstant això, un simple òhmmetre amb mesura de resistència a dos fils seria suficient per a aquesta verificació. Amb la lectura de l’ òhmmetre , i suposadament coneguda la longitud dels conductors,se’ n pot deduir la secció.

La ITC-BT-38, aplicable a quiròfans i sales d’intervenció, requereix uns límits especials per als valors de resistència dels conductors de protecció i deis conductors utilitzats per a les unions d’equipotencialitat. En concret la impedància entre l’embarrat comú de posada a terra de cada quiròfan o sala d’intervenció i les connexions a massa, o els contactes de terra de les bases de presa de corrent, no ha d’excedir 0,2 ohms. A més a més totes les parts metàl·liques accessibles han d’estar unides a l’embarrat d’equipotencialitat mitjançant conductors de coure aïllats i independents amb una impedància entre aquestes parts i l’embarrat d’equipotencialitat que no ha d’excedir 0,1 ohms.

Les condicions de mesura i la seva periodicitat s’indiquen a la ITC-BT-18.

Per la importància que ofereix, des del punt de vista de la seguretat qualsevol instal·lació de presa de terra, haurà de ser obligatòriament comprovada pel director de l’obra o instal·lador autoritzat en el moment de donar d’alta la instal·lació per a la seva posada en marxa o en funcionament.

Personal tècnicament competent efectuarà la comprovació de la instal·lació de posada a terra, almenys anualment, en l’època en la qual el terreny estigui més sec. Per a això, s’ha de mesurar la resistència de terra, i s’han de reparar amb caràcter urgent els defectes que es trobin. Als llocs en que el terreny no sigui favorable a la bona conservació dels elèctrodes, aquests i els conductors d’enllaç entre ells, fins al punt de posada a terra, s’han de posar al descobert per al seu examen, almenys un cop cada cinc anys.

Aquestes mesures s’efectuen mitjançant un tel·luròmetre, que injecta una intensitat de corrent altern coneguda, a una freqüència superior als 50 Hz, i mesura la caiguda de tensió, de manera que el quocient entre la tensió mesurada i el corrent injectat ens dóna el valor de la resistència de posada a terra.

La connexió s’efectua a tres terminals tal com s’indica a la figura, de manera que la intensitat s’injecta entre E i H, i la tensió es mesura entre S i ES. L’elèctrode de posada a terra està re­presentat per RE, mentre que els altres dos elèctrodes clavats al terreny són dues piques auxiliars d’uns 30 cm de longitud que se subministren amb el propi tel·luròmetre. Els tres elèc­trodes s’han de situar en línia recta.

Durant el mesurament, l’elèctrode de posada a terra la resistència de la qual a terra (RE) es vol mesurar ha d’estar desconnectat deis conductors de posada a terra. La distància entre la sonda (S) i l’elèctrode de posada a terra (E/ES), igual que la distància entre (S) i la pica auxiliar (H) ha de ser almenys de 20 metres. Els cables no s’han de creuar entre si per evitar errors de mesurament per acoblaments capacitius.

La mesura efectuada es pot considerar com a correcta si quan es desplaça la pica auxiliar (S) del seu lloc de clavat un parell de metres a esquerra i dreta a la línia recta formada pels tres elèctrodes el valor de resistència mesurat no experimenta variació. En cas contrari és necessari ampliar la distància entre els tres elèctrodes de mesurament fins que es compleixi l’an­terior.

Mitjançant tel·luròmetres que permeten una connexió a quatre terminals es pot mesurar també la resistivitat del terreny.

Aquest aïllament s’entén per a una instal·lació en la qual la longitud del conjunt de canalitzacions, sigui quin sigui el nombre de conductors que les componen, no excedeixi de 100 metres. Quan aquesta longitud excedeixi del valor anteriorment citat i pugui frac­cionar-se la instal·lació en parts d’aproximadament 100 metres de longitud, bé per seccionament, desconnexió, retirada de fusibles o obertura d’interruptors, cadascuna de les parts en que la instal·lació ha estat fraccionada ha de presentar la resistència d’aïlla­ment que correspongui segons la taula anterior.

Quan no sigui possible efectuar el fraccionament citat en trams de 100 metres, el valor de la resistència d’aïllament mínim admissible serà l’indicat a la taula 1 dividit per la longitud total de la canalització, expressada aquesta última en unitats d’hectòmetres.

Si les masses deis aparells receptors estan unides al conductor neutre (xarxes T-N), s’han de suprimir aquestes connexions durant el mesurament, restablint-se un cop acabat aquest.

Quan la instal·lació tingui circuits amb dispositius electrònics, en aquests circuits els conductors de fase i el neutre han d’estar units entre si durant els mesuraments.

L’aïllament es mesurarà de dues formes diferents: en primer lloc entre tots els conductors del circuit d’alimentació (fases i neutre) units entre si respecte a terra (aïllament amb relació a terra), i a continuació entre cada parella de conductors actius, El mesurament s’efectuarà mitjançant un megòhmetre, que no és més que un generador de corrent continu, capaç de subministrar les tensions d’assaig especificades a la taula anterior amb un corrent d’1 mA per a una càrreqa igual a la mínima resistència d’aïllament especificada per a cada tensió.

Durant el primer mesurament, els conductors, inclòs el conductor neutre o compensador, han d’estar aïllats de terra, així com de la font d’alimentació d’energia a la qual estan units habitualment. És important recordar que aquestes mesures s’efectuen per tant en circuits sense tensió o millor dit desconnectats de la seva font d’alimentació habitual, ja que en cas contrari es podria avariar el comprovador de baixa tensió o megòhmetre. La tensió de prova és la tensió continua generada pel propi megòhmetre.

El mesurament d’aïllament amb relació a terra, s’ha d’efectuar unint a aquesta el pol positiu del megòhmetre i deixant, en principi, tots els receptors connectats i els seus comandaments en posició “d’aturada”, assegurant-se que no hi ha falta de continuïtat elèctrica en la part de la instal·lació que es verifica; els dispositius d’interrupció intercalats a la part d’instal­·lació que es verifica s’han de posar en posició de “tancat” i els tallacircuits fusibles instal·lats en servei normal a fi de garantir la continuïtat elèctrica de l’aïllament, Tots els conductors s’han de connectar entre si incloent el conductor neutre o compensador, a l’origen de la instal·lació que es verifica i a aquest punt es connectarà el pol negatiu del megòhmetre.

Quan la resistència d’aïllament obtinguda resultés inferior al valor mínim que li correspongui, s’admetrà que la instal·lació és, no obstant això correcta, si es compleixen les condicions següents:

• Cada aparell receptor presenta una resistència d’aïllament almenys igual al valor assenyalat per la norma particular del producte que li concerneixi o, si no n’hi ha, 0,5 MG.
• Desconnectats els aparells receptors, la resistència d’aïllament de la instal·lació és superior al que s’ha indicat anteriorment.
• El segon mesurament per a realitzar correspon a la resistència d’aïllament entre conductors polars, s’efectua després d’haver desconnectat tots els receptors, quedant els interruptors i tallacircuits fusibles en la mateixa posició que l’assenyalada anteriorment per al mesurament de l’aïllament amb relació a terra, El mesurament de la resistència d’aïllament s’ha d’efectuar successivament entre els conductors presos dos a dos, i compresos el conductor neutre o compensador.

Per a les instal·lacions que emprin molt baixa tensió de protecció (MBTP) o de seguretat (MBTS) s’han de comprovar els valors de la resistència d’aïllament per a la separació d’aquests circuits amb les parts actives d’altres circuits, i també amb terra si es tracta de MBTS, aplicant en ambdós casos els mínims de la taula 1 anterior.

Un dels sistemes que s’utilitza per a la protecció contra contactes indirectes en determinats locals i emplaçaments no conductors es basa en que, en cas de defecte d’aïllament bàsic o principal de les parts actives, es previngui el contacte simultani amb parts que puguin estar a tensions diferents, utilitzant per a això sòls i parets aïllants amb una resistència d’aïllament no inferior a:

• 50 kΩ, si la tensió nominal de la instal·lació no és superior a 500 V; i 100 kΩ, si la tensió nominal de la instal·lació és superior a 500 V.
• Aquests mesuraments de resistència d’aïllament tenen una aplicació singular a les ITC-BT-27.

Segons la ITC-BT-27 les banyeres i dutxes metàl·liques han de considerar-se parts conductores externes susceptibles de transferir tensions, i per tant han de connectar-se equipotencialment al conductor de protecció a que es connectaran també la posada a terra de les bases de corrent, les parts conductores accessibles deis equips de classe 1 que estiguin instal·lats en els volums de protecció 1, 2 i 3, així com qualsevol altra canalització metàl·lica que estigui a l’interior d’aquests volums. Aquesta prescripció per a banyeres i dutxes metàl·liques no és aplicable si es demostra que aquestes parts estan aïllades de l’estructura i d’altres parts de l’edifici, per a la qual cosa la resistència d’aïllament entre la superfície metàl·lica de banys i dutxes i l’estructura de l’edifici ha de ser com mínim de 100 kΩ.

Un altre cas particular és la ITC-BT-38 sobre instal·lacions elèctriques en quiròfans i sales d’intervenció que estableix que els seus sòls han de ser del tipus antielectrostàtic i la seva resistència d’aïllament no ha d’excedir 1 MΩ, tret que s’asseguri que un valor superior, però sempre inferior a 100 MΩ, no afavoreixi l’acumulació de càrregues electrostàtiques perilloses.

La resistència d’aïllament s’ha de mesurar amb un megòhmetre entre un elèctrode d’unes dimensions especificades que es recolza sobre el sòl o la paret per mesurar i el conductor de protecció de terra de la instal·lació.

Per comprovar els valors anteriors ha de fer-se almenys tres mesuraments en el mateix local, un d’aquests mesuraments estant situat l’elèctrode, aproximadament a 1 m d’un element conductor accessible al local. Els altres dos mesuraments s’han d’efectuar a distàncies superiors. Aquesta sèrie de tres mesuraments ha de repetir-se per a cada superfície important del local.

S’ha d’utilitzar per als mesuraments un megòhmetre capaç de subministrar en buit una tensió d’uns 500 volts de corrent continu (1000 volts, si la tensió nominal de la instal·lació és superior a 500 volts).

Es poden utilitzar dos elèctrodes de mesurament (el tipus 1 o el tipus 2), encara que és recomanable utilitzar el tipus 1.

L’elèctrode de mesurament tipus 1 està constituït per una placa metàl·lica quadrada de 250 mm de costat i un paper o tela hidròfila mullada i escorreguda d’uns 270 mm de costat que es col·loca entre la placa i la superfície per assajar, Durant els mesuraments s’aplica a la placa una força de 750 N o 250 N, segons es tracti de solo parets.

L’elèctrode de mesurament tipus 2 està constituït per un triangle metàl·lic, on els punts de contacte amb el sòl o paret estan col·locats pròxims als vèrtexs d’un triangle equilàter. Cadascuna de les peces de contacte que el sosté, està formada per una base flexible que garanteix, quan està sota l’esforç indicat, un contacte íntim amb la superfície per assajar d’aproximadament 900 mm2, presentant una resistència inferior a 5000 Ω. En aquest cas abans d’efectuar els mesuraments, la superfície per assajar es mulla o es cobreix amb una tela humida. Durant el mesurament, s’aplica sobre el triangle metàl·lic una força de 750 N o 250 N, segons es tracti de sòls o parets.

Pel que fa a la rigidesa dielèctrica d’una instal·lació, aquesta ha de permetre que, desconnectats els aparells d’utilització (re­ceptors), resisteixi durant 1 minut una prova de tensió de 2U + 1000 volts a freqüència industrial (50 Hz), sent U la tensió màxima de servei expressada en volts i amb un mínim de 1.500 volts. Aquest assaig es realitzarà per a cadascun deis conductors inclòs el neutre o compensador, amb relació a terra i entre conductors, excepte per a aquells materials en què es justifiqui que hagi estat realitzat aquest assaig prèviament pel fabricant. Aquest assaig s’ha d’efectuar mitjançant un generador de corrent altern de 50 Hz capaç de subministrar la tensió d’assaig requerida.

Durant aquest assaig els dispositius d’interrupció s’han de posar en la posició de “tancat” i els tallacircuits fusibles instal·lats en servei normal, a fi de garantir la continuïtat del circuit elèctric per provar.

Aquest assaig no s’ha de realitzar en instal·lacions corresponents a locals que presentin risc d’incendi o explosió.

Durant aquest assaig, el corrent subministrat pel generador,que és el que s’escapa a terra a través de l’aïllament, no ha de ser superior, per al conjunt de la instal·lació o per a cadascun deis circuits en què aquesta pugui dividir-se, als efectes de la seva protecció, a la sensibilitat que presentin els interruptors diferencials instal·lats com a protecció contra els contactes indirectes.

A més de la prova de corrent de fuga de l’apartat anterior és convenient efectuar per a cadascun dels circuits protegits amb interruptors diferencials el mesurament de corrents de fuga, a la tensió de servei de la instal·lació i amb els receptors connectats. Els valors mesurats han de ser igualment inferiors a la meitat de la sensibilitat deis interruptors diferencials instal·lats per a protecció de cadascun deis circuits. Mitjançant aquest mètode és possible detectar un circuit o receptor que presenti un defecte d’aïllament o que tingui un corrent de fugues superior al de la sensibilitat deis interruptors diferencials de la instal·lació, arribant en casos extrems a disparar el o els diferencials de protecció. En aquest cas seria necessari establir un pont per poder localitzar el circuit o receptor avariat.

El mesurament s’ha d’efectuar mitjançant unes tenalles amperimètriques de sensibilitat mínima d’1 mA, que es col·loca abraçant els conductors actius (de fase i el neutre), de manera que les tenalles mesuren la suma vectorial dels corrents que passen pels conductors que abraça, si la suma no és zero, la instal·lació té una intensitat de fuga que circularà pels conductors de posada a terra deis receptors instal·lats aigües avall del punt de mesurament. Aquest tipus de pinces solen portar un filtre que ens permet fer el mesurament a la freqüència de xarxa (50 Hz) o per a intensitats d’alta freqüència.

No cal confondre el corrent de defecte amb el corrent de fuga,ja que aquest últim es dóna en major o menor mesura en tot tipus de receptors en condicions normals de funcionament, sobretot en receptors que portin filtres per combatre interferènci­es, com els formats per condensadors connectats a terra. Un exemple són els balastos electrònics d’alta freqüència associ­ats als tubs fluorescents.

Mesurar del valor de la impedància de bucle és necessari per comprovar el funcionament correcte dels sistemes de protecció basats en la utilització de fusibles o interruptors automàtics en sistemes de distribució TN i IT principalment.

Aquests sistemes de protecció requereixen determinar la intensitat de curtcircuit prevista fase terra, per comprovar que per a aquest valor d’intensitat de curtcircuit el temps d’actuació del dispositiu de protecció de màxima intensitat és menor que un temps especificat. Aquest temps depèn de l’esquema de distribució utilitzat i de la tensió nominal entre fase i terra, UO, de la instal·lació, tal com s’especifica a la ITC-BT-24.

Els paràmetres que intervenen en aquestes comprovacions són els següents:

Zs és la impedància del bucle de defecte, incloent la de la font, la del conductor actiu fins al punt de defecte i la del conductor de protecció, des del punt de defecte fins a la font.

Per a l’esquema TN de la següent figura s’obté que:

Uo és la tensió nominal entre fase i terra, valor eficaç en corrent altern Icc és el corrent previst de curtcircuit aterra (Icc = Uo/Zs) Ia és el corrent d’actuació del dispositiu de protecció per màxima intensitat.

S’ha de complir que: Ia ≤ Icc a més la característica temps-corrent de l’interruptor ha de garantir la seva actuació en temps inferiors als establerts a les taules.

Els mesuradors d’impedància de bucle són instruments que mesuren directament el valor d’aquesta impedància i que calculen mitjançant un processador el valor de la intensitat de curtcircuit prevista. Durant aquest tipus de mesures és necessari establir provisionalment un pont a qualsevol interruptor diferencial instal·lat aigües amunt del punt de prova. Aquest mesurament s’ha d’efectuar amb la instal·lació en tensió. Com que aquests mesuraments s’efectuen a dos fils és necessari descomptar la resistència deis cables de connexió de la mesura.

A més del mesurament de la impedància de bucle entre fase i terra (L-PE), també és possible mitjançant aquests instruments determinar la impedància de bucle entre qualsevol fase i el conductor neutre (L-N), així com entre dues fases qualsevol per a instal·lacions trifàsiques.

El principi de funcionament d’un mesurador d’impedància de bucle consisteix a carregar el circuit en el punt de prova mit­jançant una resistència calibrada que es connecta durant un temps molt breu de l’ordre de mil·lisegons, de manera que circula una intensitat coneguda. L’instrument mesura la tensió tant abans com durant el temps que circula el corrent, essent la diferència entre ambdós, la caiguda de tensió al circuit as­sajat, finalment el quocient entre la caiguda de tensió i el valor de la intensitat de càrrega ens dóna el valor de la impedància de bucle.

Quan el sistema de protecció contra els xocs elèctrics està confiat a interruptors diferencials, com és habitual quan s’em­pren sistemes de distribució del tipus T-T s’ha de complir la condició següent:

R_a és la suma de les resistències de la presa de terra i dels conductors de protecció de masses.

U és la tensió de contacte límit convencional (50 V, 24 V o altres, segons els casos).

Per garantir la seguretat de la instal·lació s’han de donar dues condicions, la primera que la tensió de contacte que es pugui presentar a la instal·lació en funció deis diferencials instal·lats, sigui menor que el valor límit convencional (50 V o 24 V), i la segona, que els diferencials funcionin correctament.

A la pràctica els mesuradors d’impedància de bucle que serveixen també per mesurar el valor de la tensió de contacte no solen ser capaces de mesurar únicament el valor de la resistència RA sinó que mesuren el valor de la impedància de tot el bucle indicat a la figura anterior, incloent la resistència de terra del centre de transformació (Re)' de manera que s’obté un valor superior al valor cercat de RA. Finalment el mesurador multiplica aquest valor per la intensitat assignada de l’interrup­tor diferencial que nosaltres hàgim seleccionat per obtenir així la tensió de contacte:

On:

U_c tensió de contacte calculada pel mesurador

Z_s impedància de bucle de defecte (major que la resistència de posada a terra R_a)

la intensitat diferencial assignada que hem programat en el mesurador.

Com que la impedància de bucle és sempre major que la de posada a terra, el valor de la tensió de contacte mesurada sempre serà major que el valor real i estarem del costat de la seguretat. Òbviament la instal·lació és segura si la tensió de contacte mesurada és menor que la tensió de contacte límit convencional.

La comprovació de diferencials requereix d’un aparell capaç d’injectar a través del diferencial sota prova un corrent de fugues especificat i conegut que segons el seu valor ha de fer disparar el diferencial. Per fer la prova el comprovador es connecta a qualsevol base d’endoll aigües avall del diferencial en assaig, estant la instal·lació en servei. A més quan es dispari el diferencial, el comprovador ha de ser capaç de mesurar el temps que va tardar a disparar-se des de l’instant en que es va injectar la intensitat de fugues.

Normalment aquests equips injecten un corrent sinusoïdal, però per comprovar alguns diferencials especials de vegades és necessari també que siguin capaces d’injectar corrent altern rectificat de mitja ona o un corrent continu és el corrent diferencial-residual assignat del diferencial.

Les proves habituals per comprovar el funcionament d’un diferencial del tipus general són les següents:

• S’injecta una intensitat de la meitat de la intensitat diferencial residual assignada, amb un angle de fase de corrent respecte de l’ona de tensió de 0°, i el diferencial no s’ha de disparar.
• Es repeteix la prova anterior amb un angle de fase de 180° i el diferencial no s’ha de disparar.
• S’injecta una intensitat igual a la intensitat diferencial residual assignada, amb un angle de fase de corrent respecte de l’ona de tensió de 0°, i el diferencial s’ha de disparar en menys de 200 ms.
• Es repeteix la prova anterior amb un angle de fase de 180º i el diferencial s’ha de disparar en menys de 200 ms.
• S’injecta una intensitat igual al doble de la intensitat diferencial residual assignada, amb un angle de fase de corrent respecte de l’ona de tensió de 0°, i el diferencial s’ha de disparar en menys de 150 ms.
• Es repeteix la prova anterior amb un angle de fase de 180º i el diferencial s’ha de disparar en menys de 150 ms.
• S’injecta una intensitat igual a cinc vegades la intensitat diferencial residual assignada, amb un angle de fase de corrent respecte de l’ona de tensió de 0°, i el diferencial s’ha de dis­parar en menys de 40 ms.
• Es repeteix la prova anterior amb un angle de fase de 180° i el diferencial s’ha de disparar en menys de 40 ms.

Per als diferencials selectius del tipus S, les proves tenen altres límits d’acceptació.

Aquesta comprovació s’efectua mitjançant un equip específic o utilitzant un comprovador multifunció de baixa tensió que tingui aquesta capacitat. Aquest mesurament és necessari per exemple si es volen connectar motors trifàsics, de manera que s’asseguri que la seqüència de fases és directa abans de connectar el motor.

Determinades instal·lacions han de ser objecte, a més d’una inspecció inicial, un cop realitzades les instal·lacions, aixi com les seves ampliacions o modificacions d’importància, i abans de la seva posada en servei. En aquests casos, la inspecció ha de ser realitzada per una EIC. Succeeix quelcom semblant amb les periòdiques, la qual cosa queda explicada en l’ apartat corresponent a manteniment. Són les següents:

• Instal·lacions industrials que requereixen projecte , amb una potència instal·lada superior a 100 kW.
• Locals de pública concurrència.
• Locals amb risc d’incendi o explosió, de classe I, excepte garatges de menys de 25 places.
• Locals mullats amb potència instal·lada superior a 25 kW.
• Piscines amb potència instal·lada superior a 10 kW.
• Quiròfans i sales d’intervenció.
• Instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència instal·lada superior a 5 kW.

Els defectes es poden classificar en lleus, greus o molt greus, segons les característiques següents.

• Lleus: Qualsevol defecte que no suposi perill per a les persones o els béns, no pertorba el funcionament de la instal·lació i en el que la desviació respecte del que està reglamentat no té valor significatiu per a l’ús efectiu o el funcionament de la instal·lació.
• Greus: És aquell que no suposa un perill immediat per a la seguretat de les persones o els béns , però pot ser-ho en originar-se una errada en la instal·lació. També s’inclou dins d’aquesta classificació, el defecte que pugui reduir de manera substancial la capacitat d’utilització de l’ instal·lació elèctrica. Dins d’aquest grup, i amb caràcter exhaustiu, es consideren els defectes greus següents:
  • Manca de connexions equipotencials, quan aquestes siguin requerides;
  • Inexistència de mesures adequades de seguretat contra contactes indirectes;
  • Manca d’aïllament de l’instal·lació;
  • Manca de protecció adequada contra curtcircuits i sobrecàrregues als conductors, en funció de la seva intensitat màxima admissible, d’acord amb les seves característiques i condicions d’instal·lació;
  • Manca de continuïtat dels conductors de protecció;
  • Valors elevats de resistència de terra en relació amb les mesures de seguretat adoptades;
  • Defectes en la connexió dels conductors de protecció a les masses, quan aquestes connexions siguin preceptives. Secció insuficient dels conductors de protecció;
  • Existència de parts o punts de l’instal·lació l’execució defectuosa de la qual pugui ser origen d’avaries o danys;
  • Naturalesa o característiques no adequades dels conductors utilitzats;
  • Manca de secció dels conductors, en relació amb les caigudes de tensió admissibles per a les càrregues previstes;
  • Manca d’identificació dels conductors “neutre” i de “protecció”;
  • Ús de materials, aparells o receptors que no s’ajustin a les especificacions vigents;
  • Ampliacions o modificacions d’una instal·lació que no s’hagin tramitat segons el que estableix la ITC-BT-04;
  • Mancança del nombre de circuits mínims estipulats;
  • La reiteració o acumulació successiva de defectes lleus.
• Molt greus: Qualsevol defecte que la raó o l’experiència determinen que constitueix un perill immediat per a la seguretat de les persones o els béns. Es consideren com a tals els incompliments de les mesures de seguretat que poden provocar el desencadenament dels perills que es pretenen evitar amb aquestes mesures, en relació amb:
  • Contactes directes, en qualsevol tipus d’instal·lació.
  • Locals de concurrència pública.
  • Locals amb risc d’incendi o explosió.
  • Locals de característiques especials.
  • Instal·lacions amb finalitats especials.
  • Quiròfans i sales d’intervenció.

Com a resultat de la inspecció s’ emet un certificat d’ inspecció, en el qual ha de figurar la possible relació de defectes, amb la seva classificació,podent ser lleus o greus o molt greus, segons el criteri següent vist a continuació. Per a que la instal·lació pugui entrar en servei, al qualificació ha de ser favorable. Hi pot haver, però, d’altres resultats. Que són:

• Condicionada: Quan es detecti l’existència d’almenys, un defecte greu o defecte lleu procedent d’una altra inspecció anterior que no s’hagi corregit. En aquest cas no pot ser subministrada d’energia elèctrica mentre no s’hagin corregit els defectes indicats i puguin obtenir la qualificació de favorable.
• Negativa: Quan s’observi, almenys, un defecte molt greu. En aquest cas: les noves instal·lacions no poden entrar en servei, mentre no s’hagin corregit els defectes indicats i puguin obtenir la qualificació de favorable:
  • Quan es tracti d´instal.lacions sotmeses a inspecció inicial no es podran posar en servei si la inspecció no ha estat favorable.
  • En el cas d´inspeccions inicials i periòdiques, si l´inspector o la inspectora que executi la inspecció observa defectes que no li permetin emetre el certificat d´inspecció amb la qualificació de resultat favorable, estendrà un informe que especificarà la relació de defectes.
  • En els casos d´instal.lacions noves, ampliacions i modificacions no sotmeses a inspecció inicial i que só objecte de control estadístic, es procedirà de la forma següent:
  • En el supòsit que es tracti de defectes qualificats greus, l´inspector o inspectora ha d´especificar a l´acta que s´estengui el termini de que disposarà el titular de la instal.lació per procedir-ne a la correcció, amb un màxim d´un mes.
  • Abans que transcorri un mes des de la finalització del termini de correcció fixat a l´apartat anterior, el titular de la instal.lació haurà de trametre a l´entitat d´inspecció i control un certificat signat per tècnic titulat o tècnica titulada competent o per persona dotada de carnet individual identificatiu d´instal.lador autoritzat en el cas d´instal.lacions amb memòria tècnica de disseny, que acrediti que s´han executat les esmenes ordenades.
  • Si no es rep aquest certificat en el termini indicat, l´entitat d´inspecció i control advertirà al titular per escrit, amb justificant de recepció, d´aquesta mancança, i li recordarà la necessitat de trametre´l i de la responsabilitat civil i penal que pot adquirir si no esmena el defecte, sense perjudici de la sanció administrativa que se li pot imposar.
  • Així mateix, en aquest advertiment que l´entitat d´inspecció i control ha de trametre als titulars de les instal.lacions elèctriques que no han corregit els defectes en el termini fixat, l´entitat concessionària haurà de fer constar que, d´acord amb la ITC-BT-05 i el Reial Decret 1955/2000, d´1 de desembre, la manca de correcció dels defectes pot comportar la suspensió del subministrament.
  • Transcorregut un mes des de la data de recepció de la comunicació d´advertiment, sense resposta del titular, l´EIC elaborarà un llistat de totes les instal.lacions amb defectes que, una vegada transcorregut el període ce correcció establert no han comunicat l´esmena dels defectes i el trametrà a l´empresa elèctrica que presta el subministrament elèctric, en aplicació del que preveuen la ITC-BT-05 i l´article 87 del Reial Decret 1955/2000, de 1 de desembre, previ avís a l´abonat, amb acusament de rebuda i amb una antelació mínima de 12 dies hàbils.
  • En el supòsit que la suspensió del subministrament elèctric pugui afectar serveis declarats com a essencials, l´empresa elèctrica haurà de procedir a notificar-lo a l´òrgan competent de l´Administració pública a fi efecte d´adoptar les mesures adients.
  • El supòsit que es constati l´existència de defectes molt greus en les inspeccions que, d´acord amb les funcions assignades en aquest Decret, facin les entitats d´inspecció i control a les instal.lacions en servei, l´inspector inspectora acreditat procedirà al tall i precintatge total o parcial del subministrament. La instal.lació no es podrà posar de nou en funcionament sense que el personal tècnic acreditat de l´entitat d´inspecció i control comprovi que el risc ha desaparegut.

Abans de la posada en servei de la instal·lació, la tramitació prèvia consisteix en la presentació, davant l’ òrgan competent de la CA, els següents documents:

• Certificat d’instal·lació ( x5).
• Annex d’informació a l’ usuari.
• MTD.
• Certificat de direcció d’obra, signat per professional titulat.
• Certificat d’ inspecció inicial, amb resultat favorable.

L’òrgan de la CA ha de diligenciar les còpies del certificat d’instal·lació i , si s’escau, del certificat d’inspecció inicial, i tornar-ne quatre a l’ instal·lador autoritzat, dues per a ell i les altres dues per a la propietat, a fi de que aquesta pugui quedar-se amb una còpia i lliurar l’ altre a la companyia elèctrica, requisit sense el qual aquesta no pot subministrar energia a la instal·lació, tret dels casos indicats a 1.9.1.

Abans de la posada en servei d’aquelles instal·lacions que requereixen projecte, cal presentar davant de l’EIC, la documentació detallada en la relació_docs_pro.

Per a procedir a la connexió a xarxa de la nova instal·lació, caldrà entregar-li una còpia del certificat d’instal·lació, degudament diligenciada per l’ òrgan competent de la CA a l’ empresa subministradora.

Per a les instal·lacions que hagin requerit projecte, el certificat d’instal·lació a presentar a la Companyia elèctrica haurà estat segellat prèviament per l’ oficina receptora de la documentació.

L´empresa subministradora pot realitzar, al seu càrrec, les verificacions que consideri oportunes, en el que fa referència al compliment de les prescripcions d´aquest Reglament.

Quan els valors obtinguts en l´esmentada verificació siguin inferiors o superiors als assenyalats respectivament per a l´aïllament i corrents de fuga a la ITC-BT-19, les empreses subministradores no poden connectar a les seves xarxes les instal.lacions receptores.

En aquests casos, han de fer una acta, en la qual consti el resultat de les comprovacions, la qual ha d´estar signada igualment pel titular de la instal.lació, donant-se´n per assebentat. Aquesta acta, en el termini més breu possible, s´ha de posar en coneixement de l´òrgan competent de la CA, que ha de determinar el que procedeixi.

La normativa fins ara exposada permet, però , algunes excepcions que permeten modificar part del procediment administratiu quan es donen determinades circumstàncies. Vegeu-ho:

Per a instal·lacions amb MTD, la documentació que s’especifica a RELACIÓ_DOCS_MTD es presentarà també davant d’una EIC, concessionària de la GC la qual, un cop acceptada la documentació, segellarà el certificat d’ instal·lació emès per l’empresa instal·ladora autoritzada en BT. Quan es tracti d’instal·lacions receptores situades en edificis destinats preferentment a habitatges, comercials o d’ oficines i que requereixen MTD , la documentació es podrà presentar directament a l’empresa subministradora.

L’empresa subministradora la trametrà a l’EIC concessionària de la GC a la que correspongui el control al que fa referència l’art.10 del D363/2004,. Aquesta, una vegada comprovada la seva correcció formal, la segellarà i remetrà l’ exemplar corresponent al titular i a l’empresa subministradora.

Malgrat tot allò exposat fins aquí, es poden donar circumstàncies objectives per les quals sigui precís disposar d’energia elèctrica abans de completar la tramitació administrativa de les instal·lacions. En aquests casos, l’administració pot autoritzar el subministrament amb caràcter provisional, sempre i quan aquestes circumstàncies quedin degudament justificades. També es vetllarà per el manteniment de la seguretat de les persones i béns i la no pertorbació d’altres instal·lacions o d’altres equips.

Al lliurar el certificat d’instal·lació al titular, caldrà adjuntar-hi les instruccions per al seu correcte ús i manteniment. Aquestes, com a mínim han de constar dels documents següents:

• Instruccions generals d’us i manteniment.
• Esquema unifilar de la instal·lació amb característiques tècniques fonamentals dels equips i materials elèctrics instal·lats,
• Croquis del traçat de les canalitzacions, de les xarxes de terra i ubicació dels materials instal.lats (dispositius de protecció, interruptors, bases de presa de corrent, punts de llum, aparells d’enllumenat d’emergència, etc.)
• Qualsevol modificació o ampliació requereixen l’elaboració d’un complement abans esmentat, en la mesura que sigui necessari.

Com a mínim, se li farà entrega del següent conjunt d’instruccions, que recull el propi REBT.

Consells per a una millor utilització de la instal·lació:

• Abans d’efectuar la seva pòlissa d´abonament (contracte) amb la companyia subministradora assessoreu-vos amb l´instal.lador electricista autoritzat, la pròpia companyia o professional competent per tal d´escollir la tarifa i potència més convenient.
• No ultrapasseu simultàniament la potència contractada amb la companyia subministradora d´energia, ja que l’ICP (interruptor de control de potència) es dispararà, i us deixarà sense servei en tot l´habitatge o local. Desconnecteu qualsevol aparell (els de més potència) i torneu a accionar l’ICP. Si fins i tot així es dispara, aviseu la seva companyia subministradora perquè l´avaria està a l’ICP.
• Si es dispara l’IAD ( interruptor automàtic diferencial) en el quadre general de comandament i protecció, actueu de la forma següent:
  • Desconnecteu tots els PIA ( petit interruptor automàtic) I connecteu l’IAD.
  • Connecteu un a un tots els PIA i el circuit que dispari novament l’IAD é son existeix l´avaria. En aquest cas, desconnecteu els aparells i llums d´aquest circuit i torneu a accionar el PIA. Si no es dispara, l´avaria és dels aparells. Si es dispara novament aquest circuit té l´avaria, per la qual cosa haureu d´avisar el vostre instal·lador autoritzat.
• Si es dispara un PIA en el quadre general de comandament i protecció, pot ser a causa d´un d’aquests motius.
  • Que el circuit que protegeix aquest PIA està sobrecarregat, en aquest cas haureu d´anar desconnectant aparells o llums, fins a aconseguir reposar novament aquest PIA.
  • Que en el circuit o en els aparells i llums connectats a ell, s´hagi produït un curtcircuit. Procediu com en el cas anterior per veure si l´avaria és d’algun dels aparells o és de la instal·lació. Deixeu desconnectat aquest PIA i feu servir la resta de la instal.lació.
• Comproveu amb periodicitat( un cop a l´any almenys) i per mitjà del vostre instal·lador autoritzat la xarxa de terra del vostre habitatge o local.
• Comproveu amb periodicitat( un cop al mes almenys) el vostre IAD. Polseu el Botó de prova i si no es dispara és que està avariat, per tant, no esteu protegits contra derivacions. Aviseu el vostre instal·lador autoritzat.
• Manipuleu tots els aparells elèctrics, fins i tot el telèfon, SEMPRE amb les mans seques i eviteu estar descalç o amb els peus humits.
• I MAI els manipuleu quan estigueu al bany o sota la dutxa. L´aigua és conductora de l’electricitat! Si hi ha una fallada elèctrica a la instal.lació o en l´aparell utilitzat, correu el risc d´electrocutar-vos. Compte amb els aparells de ràdio, assecadors de cabell, aparells de calor a prop de la banyera: poden caure a l’aigua i electrocutar-vos.
• Comproveu les canalitzacions elèctriques encastades abans de foradar una paret o el sostre.Podeu electrocutar-vos en travessar una canalització amb el trepant.
• En cas de manipular un aparell elèctric, desconnecteu prèviament l´IAD del quadre general i comproveu SEMPRE que no hi hagi tensió.
• No useu mai aparells elèctrics amb cables pelats, clavilles i endolls trencats, etc.
• No connecteu diversos aparells en el mateix endoll( no utilitzeu lladres o clavilles múltiples.
• No deixeu aparells elèctrics connectats a l´abast dels nens I procureu tapar els endolls als quals hi tinguin accés.
• Abstenir-vos d´intervenir a la vostra instal·lació per modificar-la. Si són necessàries modificacions, aquestes hauran de ser efectuades per un instal·lador autoritzat.
• Quan un receptor( electrodomèstic, maquinària, etc.) us doni rampa es perquè hi ha una derivació de corrent dels fils conductors o en algun element metàl·lic de l´electrodomèstic. Normalment es dispara el diferencial. Caldrà localitzar l´aparell o part de la instal·lació on es produeix i aïllar degudament el contacte amb la part metàl·lica. Per això haureu de cridar l´instal·lador autoritzat perquè localitzi la fuita.
• En desconnectar els aparells no estireu del cordó o fil, sinó de la clavilla.
• No es pot endollar qualsevol aparell en qualsevol presa de corrent. Cada aparell té la seva potència. Igual que cada presa de corrent en té la seva. Vegeu l´apartat “instal·lació interior del vostre habitatge o local” d´aquesta guia i adeqüeu els aparells que voleu enrotllar amb les preses. Si la potència de l’aparell és superior als amperes que permet enrotllar la presa de corrent, pot cremar-se la base de l’endoll, la clavilla i fins i tot la instal·lació.